És una de les 23 futbolistes que es van proclamar campiones del Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda amb la selecció espanyola el passat mes d’agost. Cinc estius enrere, Maria Pérez arribava al CF Damm lesionada de llarga duració, amb moltes incògnites i reptes per superar. Es va recuperar i va guiar l’equip a guanyar la Lliga i la Copa amb el Juvenil Femení. A tres dies de complir 22 anys, ens rep al camp del seu poble, Sant Fost de Campsentelles, per fer balanç d’una temporada que li ha canviat la vida.
 

Debutar amb la selecció femenina absoluta, guanyar la Lliga amb el Barça B sent una de les capitanes, formar part de la plantilla del primer equip campió de Lliga i Champions, renovar el contracte amb el FC Barcelona fins al 2025 i guanyar el Mundial. Aquesta va ser la teva temporada 2022/23. No ha estat un mal any, oi?

Crec que encara no soc conscient de tot el que m’ha passat aquest any. Penso en un futur i sé que mai l’oblidaré. És l’any en què he començat a entrar en dinàmica de primer equip del Barça, aconseguim la Champions, després em criden pel Mundial, que crec que és el màxim al qual pot aspirar una futbolista, i aconseguir-lo guanyar... doncs imagina’t. Tant col·lectivament com individualment ha estat un any molt bo.

T’ha canviat molt la vida en aquest any?

Sí, perquè un Mundial és un aparador molt important. Jo continuo sent la mateixa persona, però ara el meu nom és més conegut a tot el país i també em reconeixen més.

Acabes de rebre el premi a Jugadora amb Millor Projecció a la Gala de les Estrelles del Futbol Català. Com vas viure aquest acte a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm?

Va ser molt especial. Hi van anar futbolistes molt importants com Aitana Bonmatí, la millor jugadora del món avui dia, Bojan, Javi Puado, entrenadors, i molts més, i crec que en l’àmbit català aquesta gala és el màxim. Estic molt agraïda pel premi que em van donar, és un reconeixement individual a una temporada col·lectiva. La temporada del Barça B va ser atípica, fent un any espectacular amb jugadores tan joves i, de fet, estava nominada amb Júlia Bartel i Txell Font, que són dues excompanyes meves que s’ho mereixien igual que jo.

Com van ser els dos anys que vas estar al CF Damm?

Vaig arribar una mica “cagada”. Venia de jugar a l’equip del meu poble i a La Roca PBB, i la Damm va ser el primer club semiprofessional al qual anava. Arribar lesionada va ser un pas de dir-me que no hi havia un millor lloc per recuperar-me bé. Vaig pensar que era un equip que m’ajudaria molt i que m’ho havia de treballar. Venia de no jugar tot un any i la por d’estar o no al nivell la tenia, però vaig rebre la confiança que necessitava de Juli Garcia, la meva entrenadora, i li estic molt agraïda. És la que em va descobrir en aquesta posició de ‘6’. Em vaig adaptar bé i el primer any va ser espectacular, guanyant la Lliga i la Copa. El segon es va aturar la temporada per la COVID, però anàvem en bon camí, lluitant la primera posició amb el Barça, i només tinc bones paraules pel CF Damm.

En l’aspecte personal, quin record tens? Tens contacte amb aquelles companyes de vestidor?

Sí, encara tinc contacte amb moltes d’elles. Vam crear un grup molt sa els dos anys i van ser increïbles personalment. Vaig créixer molt, i també vaig madurar gràcies a la lesió. Només tinc bons records i bones experiències, és un club que cuida molt les seves jugadores i que intenta donar el màxim perquè estiguem tan còmodes com sigui possible. A més, en una edat que és molt fàcil fer amistats, i jo tinc molt bons records i bones amigues de l’etapa a la Damm.

I aquell estiu et fitxa el Barça pel filial. Hi ha algun moment concret de la teva trajectòria on vas pensar que et podies guanyar la vida jugant a futbol?

Crec que ha estat molt progressiu. Vinc d’una família que sempre m’ha dit que no deixi d’estudiar perquè no m’hi podria dedicar professionalment. Vinc d’una base molt humil, i crec que això també m’ha ajudat a tocar sempre de peus a terra. Va ser progressiu, tot i que també és veritat que em va venir tot de cop. A debutar hi arriba molta gent, però el difícil és mantenir-se, i el moment clau va ser instaurar-me al primer equip i veure que podia tenir nivell per ser-hi. Quan em diuen de fer pretemporada, i entro en dinàmica coincidint també amb un brot de lesions que em va obrir la porta de la sub-23. Cada vegada em sentia més còmode i elles també m’ho feien molt fàcil perquè fos així, i en el moment que entro en aquesta dinàmica, la selecció acompanya i individualment em sento bé, és quan penso que, si treballo, potser m’hi puc dedicar professionalment.

Com vas viure el moment d’entrar en la convocatòria definitiva de 23 jugadores per disputar el Mundial absolut?

Va ser molt especial. Entrar en la prellista de preparació de 30 jugadores m’ho podia imaginar, perquè sents soroll i creus que el teu nom podria aparèixer entre les opcions. Aquelles setmanes vaig anar a donar el màxim, no tenia res a perdre, només podia guanyar experiència i rodatge a l’elit. Però a la llista definitiva no m’ho esperava. Quan vaig veure el nom a la convocatòria ens vam posar a cridar a casa amb el meu germà. Me n’anava a Nova Zelanda, a l’altra punta del món, a jugar un Mundial de futbol, que és el màxim.

Vas tenir minuts a vuitens de final davant Suïssa. Com vas viure aquell moment i quins records tens del Mundial?

Les primeres setmanes van ser dures. Encara no competíem, tot eren entrenaments i estàvem en un lloc que no era atractiu, però crec que estar a Palmerston North ens va fer molt més equip perquè no teníem res a fer, i ens va unir. Tinc molt bons records del Mundial, m’emporto moltíssimes experiències i moments. Sobre el debut, ens plantem amb un 4-1, em diuen d’escalfar, i veus el moment de sortir amb un resultat ampli que permet rotar. Va ser mitja horeta per gaudir i continuar guanyant experiències que en un futur segur que em serveixen.

T’has parat a pensar que ets campiona del Món?

[Riu]. Molts cops, i ara ja en soc una mica més conscient. Quan la gent m’ho diu fent broma, penso, ostres, jo vaig veure el Mundial del gol d’Iniesta a casa, amb els meus cosins, tots cridant, i ara soc jo la que ha viscut això! És una cosa molt bèstia, molt difícil de tornar a repetir, però tant de bo pugui estar molts més anys competint campionats com aquest i, per què no, guanyar-ne un altre.

Aquesta temporada estàs cedida al Sevilla FC. Com està sent l’adaptació?

És un estil de joc diferent i, com que no vaig fer la pretemporada amb elles, em va agafar de nou i ja a l’inici de la lliga, amb molt poc temps de maniobra. Ara ja han passat uns mesos, he vist com va el joc d’allà i com ens competeixen els equips. És molt diferent que al Barça, on sotmets tant al rival que defenses molt poc, i les defenses que fas han de ser perfectes. Al Sevilla tothom et juga diferent i tu també jugues diferent, i jo crec que m’ajudarà a créixer més en l’aspecte defensiu, de duels i de picardia, i sobretot a continuar guanyant minuts que és el que necessito. Estic segura que m’anirà molt bé pel futur.

Quan un parla amb esportistes femenines és difícil que et diguin que van seguir referents femenines de petites. Tu en vas tenir?

De petita els meus referents eren masculins. El meu ídol era Andrés Iniesta i sempre m’agafava el ‘8’ perquè el portava ell. A mesura que vaig anar creixent, m’hi vaig fixar més i els últims anys va ser Alèxia. Vaig anar veient més futbol femení dins del que es podia, perquè no hi havia la visibilitat que hi ha ara. I en la meva posició, actualment és Patri. Fa uns anys que em fixo en com juga i és una jugadora que m’ha ajudat molt al Barça. Abans només tenia referents masculins i crec que avui dia n’hi ha molts més de femenines, i és molt bo perquè veus inclús a nens amb samarretes d’Alèxia o Aitana. Això és que està creixent i anant bé.

I a tu t’agradaria ser una persona de referència per a les nenes que comencen?

I tant! Tothom busca tenir aquest nom que inspiri a jugadores, i no només dins del camp, també fora. Que les nenes no tinguin por a jugar és una cosa en la qual ara mateix tenim molt poder nosaltres com a referents femenines, i crec que ho hem de potenciar perquè està canviat i es nota. Òbviament, si en algun moment soc referent de les nenes, jo encantadíssima. M’agradaria tornar aquí [a Sant Fost de Campsentelles] a fer qualsevol cosa amb elles, o amb ells. M’encantaria.
 

Entrevista realitzada per Ignasi Cardó.